Propòsits

PROPOSITS

PROPÒSITS

Propòsits. Podem començar l’any sense propòsits? Abans de pensar i escriure els meus, he fet 3 o 4 coses que tenia pendents de l’any passat. Començar l’any net. Només 3 o 4? Mentida, estic mentint. En tinc moltes més. Tots en tenim de coses pendents. Quantes en tens tu? Per què no les faig? Per què no les fas? Per què no fem net abans de continuar endavant. Són gestions, trobades pendents, converses que no van acabar. Algunes que no vam ni començar. Algun desaire, alguna pressa que ens va trair en un instant, en algun lloc on algú esperava que ens hi aturéssim i no ho vam fer. Potser hi ha algú que espera una resposta nostra que no vam caure a donar. I queda allà. De vegades no en sabem més. Ens fem grans propòsits mirant endavant i potser no donem un cop d’ull, una mirada enrere, a veure què o qui hem deixat pel camí. No t’agrada quan et deixen, tirat, pel camí. Dels grans propòsits de futur que ens han de fer grans a les petites coses de passat mal resoltes que, al capdavall, ens fan petits. I pensar i fer-ho. Tenir el propòsit d’esmena, en si, ja és un gran pas. Fer-ho de veritat és la bomba. Per això, a banda de les meves 3 paraules que cada any trio perquè m’acompanyin durant l’any -ara mateix tinc una bona col·lecció de paraules guardades i les que trio cada any em fan especial il·lusió, potser perquè em surten de dins i són les que toquen i em «toquen»-, m’he proposat aquesta mirada enrere que també és, sobretot, una mirada per endreçar la vida. I dic la vida així en minúscula i en majúscula. Una mirada enrere que m’ajuda, també, a fer la meva mirada endavant. I estic segur que és, serà, un viatge tan apassionant com els propòsits de futur que, no ens enganyem, molts caduquen abans del 31 de gener. Excepte la quota del gimnàs que la pots continuar pagant, sense anar-hi, durant molts mesos més. I el cert, i això no falla mai, és que quan mires enrere i fas aquella trucada, aquella trobada, aquell gest que tenies pendent, s’obre el miracle. Gairebé ningú espera que algú que faci un pas enrere per reprendre, per tancar per cosir, per conciliar, per agrair per demanar perdó, per acompanyar, per convidar, per abraçar per, senzillament, dir, potser et pensaves que no hi era però hi soc. I si vols, seguim. I el que faci falta. El miracle és que allò amb què ja no comptem se’ns faci present de nou i sigui per seguir. I sigui perquè ho volem tots dos. Es diu empatia, companyia, estima i trobo que la (bona) vida ha d’estar feta com a mínim d’aquests ingredients. I viure així és, també i sobretot, el propòsit.

Article publicat al diari Regió7 el 12 desembre 2025.

COMPARTEIX