De vegades me’n recordo quan els bancs ens queien bé. I no me’n sé avenir. Perquè sembla que faci molt temps, d’això, i tampoc no fa tant. I potser tampoc és veritat que els bancs ens queien bé, però ho semblava. Ells feien que ho semblés. I nosaltres picàvem, com idiotes. I què feien els bancs per caure’ns bé? Ens convidaven a entrar, ens feien seure cara a cara amb el director o algú que manava i a qui, ves per on, coneixíem. Ens regalaven llibres per Sant Jordi, tovalloles a l’estiu, calendaris al gener, torrons per Nadal, llibretes amb Guardiola quan naixien els nostres fills i ens delectaven amb tota mena de sorpreses d’ai!, però si no m’ho mereixo! Amb els quals quèiem rendits als seus peus perquè ens sentíem vips de pa sucat amb oli. Després, la cosa va canviar, i ells, els bancs, i les caixes van canviar els regals per ofertes, i tot semblava de franc, però res era a canvi de res. Ans al contrari, ens paraven la trampa amb aspiradores màgiques, olles impossibles, enciclopèdies volants que et convertien en intel·lectual de menjador, sortejos, bolígrafs, llibretes, gerros, ordinadors, rellotges i teles i vídeos i trastos de qualsevol to. I ens ho empassàvem tot i contents. Amén i contents, com uns escollits. Vam començar a sospitar, sense sospitar del tot, quan els bancs, que ja no ens queien tan bé, van començar a obligar-nos a acceptar regals que no haguéssim acceptat mai però que no podíem rebutjar: assegurances de vida, de llar o del que sigui, subscripcions absurdes, clàusules mortals, lletra petita letal i el descobriment i la pèrdua de la innocència en saber que el nostre banquer ens vendria qualsevol cosa al preu que fos perquè a nosaltres ens anava la bossa i a ells la vida. Ara, si no tens diners, fas nosa, i si en tens, t’ho fan pagar. Em compraré una rajola. Ara que han convertit les oficines sense vidres blindats en stores amables per engalipar-nos, ara no ens deixen ni entrar-hi. Són stores amb cafè que no podem tastar, i tan bonic que ens ho havien venut. És l’era de la cita prèvia, que vol dir que ens veurem quan a ells els vagi bé, no quan a tu et faci falta. Abans ens convidaven a cafè i ara et fan fer cua al puto carrer. Malaguanyades cafeteres. De vegades sembla impossible recordar i admetre que els bancs ens queien bé. I ara sabem que són del pitjor a l’hora del tracte. I planyo els que hi treballen perquè treballen per ells, no per nosaltres. I si ets gran o vell ja has begut oli, i com que tots serem un dia o altre grans o vells, aplaudeixo la campanya «soc gran, no soc idiota» perquè els bancs l’únic que saben fer i fan és tractar-nos d’idiotes. Que els donin per tot arreu. No és que no ens caiguin bé, és que ens cauen malament del tot. Que ho sàpiguen.

Article publicat al diari Regio7 el 13 febrer 2022

La foto, al Perigueaux , és de Myriam Alabreda