Què hi passa allà fora tocades les 10

00TOC DE QUEDA ORIGNAL

Després de més de 40 dies m’he demanat..

Què hi passa allà fora tocades les 10

Dijous vaig sortir. Just tocades les 10 de la nit i després d´enviar puntual un whatsapp a una colla perquè no s´oblidin que a aquella hora s´ha de ser a casa, vaig sortir. Discret, mig d´amagat. Però no pas per fer mal sinó perquè, després de tants dies –dijous en feia 39– sense sortir de nit ni pensar-ho, tenia una necessitat, una curiositat, una recança, un enyor. I unes ganes. Fotia un fred manresà que pelava i, efectivament, pel carrer no hi havia ningú. No ho sé, vaig pensar, quina part és obra i gràcia del toc de queda i quina és obra d´un fred que t´ho glaçava tot i que et convidava a ser a casa. Fa tantes nits que som dins de casa que la nit enfora ens semblarà exòtica quan ens la tornin a posar en verd. Res, va ser una passejada. Si m´haguessin parat els municipals els hauria dit que era un treball de camp per escriure això d´avui. No sé si hagués colat. Només una passejada, però osti noi, quina passejada. Hi tornaré. No ho diguin a ningú. Mentre jo em passejo furtivament, els que han marxat de pont ja són, calents, a la segona residència i me´ls imagino confinats lluny de casa. Furtius també. El poble se´ls farà petit aquests dies. Mentre ells tiraven milles, el Govern, amb cara desencaixada, aquella que posen tan sovint, els deia i ens deia: No marxeu, i si marxeu, no us mogueu! No s´entén res. És com si el pont aquest els hagués agafat de sorpresa, com si no se l´esperessin. És com si anessin a remolc del que passa i del que no. No me´n sé avenir que no se´n sàpiguen avenir. I dilluns, o sigui demà, no passarem de fase. Es veia a venir? O no ho hem fet bé o el virus aquest va a la seva puta bola. Crec que totes dues coses. No passar de fase deu ser com suspendre un parcial, només que t´hi acabes jugant la vida. I la dels teus. I la dels grans. Tot i així, demà voltarem escampats i mig ànimes en pena per un dilluns que és vigília d´un dimarts que serà un festival a mig gas mentre ens diuen que ens ho juguem tot a tot o res just aquests dies i que el Nadal no penja d´un fil, sinó d´un pont. Caurem, crec. Pinten bastos. A les millors famílies ja se les estan empescant per ser tots els que han de ser a taula, però que, comptats i descomptats, no passin de 10. I a les pitjors famílies ja han començat a deixar anar indirectes, o directes, a cunyats, tietes i altres membres despenjats que… ai! aquest any no podrà ser. No vingueu. Hi haurà drames. És una gran oportunitat, trobo, de redimensionar el Nadal per a tots aquells que, any rere any, se´ls escapa de les mans. Aquest any la cosa va de si els nens compten o no, de si les bombolles són tals bombolles i de si durant els àpats s´haurà de ventilar entre plat i plat. I de a quantes cases hem d´anar de bombolla en bombolla a endrapar-nos l´esperit nadalenc. Quan torno a casa el whatsapp bull de missatges que em demanen una sola cosa: explica´ns què hi passa allà fora, dins del toc de queda…

Article publicat el 6 desembre 2020 al diari Regió7

COMPARTEIX