Després de més de 40 dies m’he demanat..
Què hi passa allà fora tocades les 10
Dijous vaig sortir. Just tocades les 10 de la nit i després d´enviar puntual un whatsapp a una colla perquè no s´oblidin que a aquella hora s´ha de ser a casa, vaig sortir. Discret, mig d´amagat. Però no pas per fer mal sinó perquè, després de tants dies –dijous en feia 39– sense sortir de nit ni pensar-ho, tenia una necessitat, una curiositat, una recança, un enyor. I unes ganes. Fotia un fred manresà que pelava i, efectivament, pel carrer no hi havia ningú. No ho sé, vaig pensar, quina part és obra i gràcia del toc de queda i quina és obra d´un fred que t´ho glaçava tot i que et convidava a ser a casa. Fa tantes nits que som dins de casa que la nit enfora ens semblarà exòtica quan ens la tornin a posar en verd. Res, va ser una passejada. Si m´haguessin parat els municipals els hauria dit que era un treball de camp per escriure això d´avui. No sé si hagués colat. Només una passejada, però osti noi, quina passejada. Hi tornaré. No ho diguin a ningú. Mentre jo em passejo furtivament, els que han marxat de pont ja són, calents, a la segona residència i me´ls imagino confinats lluny de casa. Furtius també. El poble se´ls farà petit aquests dies. Mentre ells tiraven milles, el Govern, amb cara desencaixada, aquella que posen tan sovint, els deia i ens deia: No marxeu, i si marxeu, no us mogueu! No s´entén res. És com si el pont aquest els hagués agafat de sorpresa, com si no se l´esperessin. És com si anessin a remolc del que passa i del que no. No me´n sé avenir que no se´n sàpiguen avenir. I dilluns, o sigui demà, no passarem de fase. Es veia a venir? O no ho hem fet bé o el virus aquest va a la seva puta bola. Crec que totes dues coses. No passar de fase deu ser com suspendre un parcial, només que t´hi acabes jugant la vida. I la dels teus. I la dels grans. Tot i així, demà voltarem escampats i mig ànimes en pena per un dilluns que és vigília d´un dimarts que serà un festival a mig gas mentre ens diuen que ens ho juguem tot a tot o res just aquests dies i que el Nadal no penja d´un fil, sinó d´un pont. Caurem, crec. Pinten bastos. A les millors famílies ja se les estan empescant per ser tots els que han de ser a taula, però que, comptats i descomptats, no passin de 10. I a les pitjors famílies ja han començat a deixar anar indirectes, o directes, a cunyats, tietes i altres membres despenjats que… ai! aquest any no podrà ser. No vingueu. Hi haurà drames. És una gran oportunitat, trobo, de redimensionar el Nadal per a tots aquells que, any rere any, se´ls escapa de les mans. Aquest any la cosa va de si els nens compten o no, de si les bombolles són tals bombolles i de si durant els àpats s´haurà de ventilar entre plat i plat. I de a quantes cases hem d´anar de bombolla en bombolla a endrapar-nos l´esperit nadalenc. Quan torno a casa el whatsapp bull de missatges que em demanen una sola cosa: explica´ns què hi passa allà fora, dins del toc de queda…