Què li passa, doctor?

bates blanques

potser que li ho demanem…

QUÈ LI PASSA, DOCTOR?

Ja que els aplaudíem tant i amb tanta puntualitat, ara tocaria acompanyar-los fins al final en les seves demandes. No sé si passarà. Quan els aplaudíem, recordem-ho, en part ho fèiem perquè en aquella hora de la tarda, les 8 del vespre, no teníem res més a fer que sortir al balcó. Era molt fàcil. Haguéssim sortit a qualsevol hora perquè no teníem res més a fer durant totes les hores del dia i ells, els professionals sanitaris, ho donaven tot. I ho continuen donant. M’ha agradat la performance dels sanitaris enfilant, amb la maleta, cap a l’estació de Sants. Se’n diu fugida de cervells, i en aquest país en som especialistes. Els formem, els formem bé, i després els regalem al món mundial. Som una fàbrica brutal de generar bons professionals sanitaris que, un cop fora, no volen tornar. No poden tornar. Veig els sous, baixos i ho entenc. Ho entenc tot. Tot menys que no siguem capaços de cuidar els que ens cuiden. I no només els sous. Diria que del sistema sanitari del nostre país només funciona la part dels sanitaris i funciona molt bé. El sistema no. El sistema es dedica a altres coses que, entre altres coses, fan molt més complicada, precària, esgotadora la feina dels nostres metges i metgesses, infermeres i infermers i tota la resta. La seva vaga d’aquesta setmana és de les que fan rumiar. És de les que entens de dalt a baix. És de les que et farien sortir al carrer. Quan vas al metge i demanes al doctor: Doctor, què em passa? Ho fas entregant-te en cos i ànima a ell. Hi confies a cegues i no et passa ni per un instant pel cap que aquest professional que t’atén i t’estima –perquè la majoria t’atenen i t’estimen– sigui ell i no jo qui necessita que algú li demani, doctor, i vostè com està? No ens podem permetre que els sanitaris no estiguin en les millors condicions i això ho hem de reivindicar ara i aquí quan som a casa vestits amb roba de persones sanes sense esperar a fer-ho, que és quan ho fem, quan som a les seves mans, despullats, abillats amb una bata oberta al darrere, fràgils, desemparats de tot i de tothom i emparats només per ells. I això ho sentim quan ens apropem a la sanitat per un mal de cap, per un mal de ronyó, per un mal tanto o per un càncer o per un el que sigui que fa que quan som dins ja no som ben bé nosaltres. Vull entrar a quiròfan i que els que m’han d’obrir – i salvar – parlin entre ells dels mals de la Shakira i d’en Piqué i no pas dels seus malestars. No sé si podem fer res per «cuidar» els nostres salvadors sanitaris. Per sort, aplaudir ja ho hem fet. Ara potser ens tocaria fer una altra cosa. Cadascú des del seu mal, exigir que el sistema cuidi els cuidadors i no haver de demanar-los: Què li passa, doctor? Perquè ell, en aquell moment delicat nostre, sempre ens dirà que bé, que tot està bé. I es cuidarà de nosaltres. Són uns àngels.

Article publicat al diari Regió7 el 29 gener 2023

COMPARTEIX