Quins collons..! va dir ell…

quins-collons

Us juro que no m’ho he pogut treure del cap…

Quins collons…! va dir ell…

El de la foto és.. ell.

Article publicat al diari Regió7 el 27 octubre 2019

«Quins collons…» , va dir ell! I no me la puc treure del cap, la frase. I què volem dir quan la diem. Què ens imaginem? N’hem vist gaires de collons descomunals? Des que la vaig sentir hi he donat voltes, al tema. I voltes. I ell, el que la va dir, resulta que és el (meu) president que li deia a un altre president, el d’ells. I ho deia per la tele. Potser no era el moment apropiat. O potser era, tal com està tot, el moment propici. Jo també ho he dit molts cops, passa que no m’ho han gravat per la tele en un «30 minuts» en ‘prime time’. Ni tampoc soc president, ni de l’escala. Però el tema dels collons, la veritat, el tinc bastant treballat i els qui em coneixen ho saben. Quan estic mig emprenyat em surt: «Tens uns collons com un toro!», i ho dic així, baixet, com el president. Ho faig així perquè no se’m senti però se m’entengui. I se m’entengui tot. Ja m’entenen. Quan començo a estar una mica més emprenyat del compte em surt: «No me’ls toquis (els collons)». I ho dic alçant el cap, mirant a la cara de l’interpel·lat i, si cal, aixecant-me per estar a l’alçada del comentari però amb un to de veu sense alçar i arrossegant totes les paraules perquè soni, diguem-ne, amenaçador. Com si fos Robert de Niro. Però amb caràcter. M’haurien de veure. Quan m’emprenyo més i més, aleshores ja no ho dic baixet sinó que em puja el to i em puja tot i exploto: «Collons!». I, per uns instants, soc un altre! I quan dic «collons» i foto un cop de mà o de puny a la taula, aleshores vol dir que se m’han inflat (els collons) i estic que ‘em surto’ i ‘oju’ i ‘cuidado’ que la cosa pinta fatal. A mi em passa, de vegades. Ara menys que abans perquè fa uns anys vaig decidir entrar en un estat tipus zen on això dels collons com a argument no es porta. Però està bé, tenir-ho a punt per si de cas. De vegades canvio collons per ous. Sembla més fi, però la mala bava és la mateixa. Estan llegint i s’estan rient de mi i dels meus ‘pronto’ però… n’estic segur, amics lectors, que en això dels «collons» podríem estar-hi tots més o menys d’acord. Que aixequi la mà qui, en un moment o altre, no ha tibat de «collons» per resoldre un tema…. Porto tota la setmana donant voltes als collons del president. Com a estirabot, m’agrada. Com a gag, també. Com a proclama institucional ja no ho tinc tan clar. És divendres i encara no he vist samarretes al carrer amb el lema «quins collons». M’hi jugaria un pèsol que abans d’acabar la setmana els fabricants d’eslògans en samarretes ja n’estaran emplenant el mercat. Però potser no. Venint del president Torra, potser ni per a samarretes. Trobo que també és mala sort. Trist. Se m’acut que si el gran David Fernàndez aparegués ara amb una samarreta amb el lema testicular… ho petaríem. Ni això. Quins collons, va dir. I després què. Com et quedes? Ho sap, Sánchez, que a Catalunya els seus collons han estat motiu de conversa generalitzada? Potser no. I això que, efectivament, ens ha demostrat, en Sánchez, que en Torra té raó, si més no pel que fa aquest tema. Venint a Catalunya i fent el que li ha donat la gana ens ha certificat que els té grans. Potser mal posats. Però grans. Quins collons!

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Gràcies! Ens agradarà molt coneixer-te i que ens coneguis