S’accepten apostes

apostes

No m’ho prenc a la lleugera, ans al contrari però…

S’accepten apostes 

Que fàcil que era tot abans. Llevar-te, llevar-los, vestir-los, esmorzar d’una revolada o alguna cosa semblant i corrents cap a l’escola. Larà larà. Cantant cançonetes felices dins del cotxe en un trajecte per a nens feliços. I no et deixis res. Jo, si podia, els llençava, quasi, sense aturar el cotxe. Vinga va! porta i ja! Nens col·locats, tot arreglat. Després feia un cafè. N’hi havia, de pares, més porucs, prudents o més polits que jo que fins i tot entraven dins les classes i no en sortien fins que els semblava que la cosa estava calmada. I llavors, quan se n’anaven, sempre, sempre, saltava el drama de llur fill plorant. No em deixissss. Això sí, de curta durada. I ja està. I això era tot.

A la tarda els recollia qualsevol de casa, fins i tot els avis, i ho rematàvem amb unes extraescolars que ens abocaven a l’hora de sopar. I així un dia rere l’altre. Només havies d’estar pendent, i ja ho sabies, d’uns mocs, d’una tos, d’uns polls nouvinguts o els de sempre o d’una febreta que no baixava amb Dalcy per instaurar el pla B familiar per als moments de caos. Quan fallava el Dalcy s’ensorrava el món. El pla B sempre era: farem el que podrem. I era molt difícil de gestionar, perquè ho era, però en realitat era tot més fàcil. Avis, sort dels avis. Ah!, me’n descuidava, tota aquesta normalitat quotidiana, tralà, tralà, si havies aconseguit superar les reunions prèvies de mares (i pares) on sempre, però sempre sempre, hi havia una mare (o un pare, però preferentment una mare) que copava les reunions amb un tema de «només» el seu propi interès a l’entorn del «seu» fill. L’hauria matat. També calia superar aquesta prova. I això que els parlo d’abans, que el meu fill gran n’acaba de fer 24, de quan encara no existien els grups de whatsapp per a mares (i pares). I que demà, dilluns, trauran fum. Ui, els grups de whatsapp escolars, demà… Perquè això anirà així. El que no mati el virus ho remataran des d’un grup de whatsapp. Que fàcil que era tot abans i que difícil que ho està posant per a tots la covid. El Tour de França, que està a punt d’acabar, fa riure al costat del Tour de la tornada a l’escola de demà. Tot anirà bé vol dir que tot anirà com podrà, i els que ens ho diuen, sabem del cert que no ho saben. Això que comença demà no té nom. N’hi ha que l’hi volen veure. Ni en sabem el final. Només sabem que demà comença tot i que la prova pilot és en temps real, i que fins a darrera hora d’avui arribaran consignes i protocols que faran variar els anteriors, i que els protocols duraran el que durin els (primers) símptomes. I, compte, que potser al final no passarà res i tot serà com abans, de fàcil, i no entendrem com és que hem esperat fins ara i com és que hem patit tant per res si no calia. O tot el contrari. S’accepten apostes.

Article publicat al diari Regió7 el 13 setembre de 2020

 

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Gràcies! Ens agradarà molt coneixer-te i que ens coneguis