Sincerar-te, sincerar-me

muntanya còpia

Un dia et surt de dins i tens ganes de…

Sincerar-te, sincerar-me

Sincerar-te amb tu mateix i saber que no saps què sents ni què vols. Ni què pots. Sincerar-te i admetre que hi ha poques coses a les teves mans. Que les onades arriben una darrere l’altra i que procures evitar-les acotant-te passant per sota com una bombolla o surfejant com un surfista atrevit. Les dues coses. Sincerar-te amb els teus, els de la cultura i acceptar i admetre i compartir amb una mirada d’ulls ràpida i lenta i un silenci llarg que ara mateix creuem un desert que no és un decorat i que ens anem trobant els uns amb els altres aturats, arraulits, impotents a la intempèrie de la covid que ens ha deixat, això, aturats i a la intempèrie. Els de la cultura que, en general, sabem poc o gens d’ERTO i d’ERO perquè el remolí que remou el paisatge ha deixat al descobert el que ja intuíem, que no estem protegits, que no estem coberts, que no tenim aixoplucs i que tenir atur no és el mateix que estar aturat, quiet, immobilitzat per força aliena i tal dia ha fet un any. Trucar-nos, els de la cultura i assossegadament –si això és possible– explicar-nos de la forma més dignament possible que ens ho mirem tot amb resignació, abnegació i esperança absoluta. Que és com ho vivim. Això sí, a un pas de la desesperació. Sincerar-nos i reconèixer que els eslògans que ens emparen –la cultura és necessària, la cultura és segura, la cultura és essencial –ens fan companyia però ens ajuden poc o gens. Ja no tenim pressa perquè si correguéssim no sabríem anar enlloc, és per això que esperem sense fer gaire soroll, sense fer gaire nosa, sense fer gaire despesa sense malbaratar el sentit d’un patiment, el nostre, que té poc o res a veure amb el patiment sever i fatal d’aquells a qui ha atrapat la covid per un temps o per sempre. Respecte absolut. Mentrestant desconfiem de les mesures, dels que prenen les mesures i dels que diuen que ens protegeixen a tots. A nosaltres també, diuen. I no és veritat. Quan et notes i et sents a la intempèrie penses en silenci que quan diuen «tots» no estan parlant de nosaltres. Els autònoms, els freelance, els tècnics, els guionistes, els músics, les actrius, els muntadors, els… Escrit tot també en femení. Sincerar-nos davant el nostre calendari vital i no saber si volem que s’aturi el temps o que passi rabent com una bala. Vacuna en mà tot anirà millor, diuen, però nosaltres comencem a malfiar-nos de les nostres forces. Ens costarà tant arrencar i tant posar-nos al dia que no ens en sabrem avenir. Potser no podrem. Sincerar-nos vol dir ser molt conscients que no comptàvem que ja hem perdut un any, els que l’hem perdut, i sincerar-nos vol dir que no és aquest l’article que volia escriure però és el que m’ha sortit pensant en tots els meus –els que conec i els que no– que som aquí esperant el moment precís per tornar a ser, a vibrar i fer vibrar, a treballar i tornar a compartir. Tornar, aquesta seria la paraula. I encara no sabem quan ni com. I no, no és una queixa, és una realitat, un ser, un estar per dins. I com a mínim està bé que ens sincerem i ho expliquem. Va per mi i va per tots.

Article publicat al diari Regió7 l’11 abril 2021

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email