Algunes reflexions sobre les celebracions blaugranes.
De la mateixa manera que cal deixar-ho tot en mans dels jugadors mentre es juga, crec que no es pot deixar gairebé res només en les seves mans quan es tracta de celebrar-ho.
La festa és compartir i espectacle. I en aquest cas ocupar i emplenar un espai gran, molt gran, com és el camp del Barça. I amb molt de públic. I amb molt de risc. I em sembla que, aqui, el Barçano se’n ha sortit gens bé. I no ho dic per l’efecte Shakira – patètic efecte Shakira en aquest cas – però que és només una conseqüència de la falta de planificació i organització de tot plegat.
Els espectacles de carrer semblen espontanis i no ho són. I quan ho són, malament. Només es pot ser espontani en el moment precis i durant el temps adequat que és just quan acabes de guanyar. En aquest cas, la nit de dissabte damunt la gespa de Wembley. La resta cal planificar-ho perquè sembli espontani i, sobretot, per garantir que els que vindran – moooolts – s’ho passin realment bé i els compensi l’esforç que, amb tota certesa hauran fet. Cues, espera, cansament, incomoditat…
I el Barça no ho ha fet. Hores de cua i espera per gairebé no res poden donar lloc a la més gran de les decepcions. I el Barça, aqui, ha jugat amb foc.
Perquè… Que vol dir la celebració d’un titol del Barça? Què cal fer per celebrar-ho? Cal fer-ho?
El Barça faria bé en fer-se algunes preguntes pertinents abans de continuar caient en l’anunci d’unes suposades festes que acaben buides de res. Preguntes sobre..
-La Rua amb el bus descobert. Sens dubte és un bon invent. Ara caldria que algú expliqués als jugadors els que s’espera d’ells dalt del bus.
-La rua ha de tenir més elements? Més color? Més components? Més música? Potser no, però que el que hi hagi sigui el que hi ha perquè s’ha dissenyat aixi. I potser quelcom tan sencill com programar la velocitat de la rua. El bus descobert de diumenge… semblava que feia tard. Això no és una rua, és una carrera.
-El camp. El camp és l’espai inigualable per poder muntar una festassa. I si a més tens la certesa que l’ompliràs – que és el que en d’altres circumstàncies faria patir a qualsevol organitzador – la cosa és fàcil. Però cal programar. Quin tipus d’actuacions. Quin tipus d’interaccions hi ha d’haver amb el públic. Quin tipus de ” recompensa” donaràs als que han vingut a demostrar tooot l’afecte del món. Sàviament es va canviar la Plaça de St Jaume pel Camp del Barça, ara cal que aquest canvi no acabi girant-se en contra per falta de contingut.
-El ritual. Els rituals són moolt importants en tota celebració i més al carrer. Aqui tenim un problema i és que en un moment donat – i em sembla que va ser el mateix Pep Guardiola – jugador quan va dir allò de ” ja la tenim aqui” – el llistó de les coses per dir en públic es va posar molt alt. El ritual, que té molt a veure amb els simbols, ha d’aclarir dubtes sobre no només qui parla sinó què volem dir. D’acord, deixem uns minuts, unes estones a l’espontàneïtat espontània dels jugadors, que serà feliçment i especialment rebuda sinó són l’únic plat fort sinó que van acompanyats de més coses. El capità, l’entrenador, la copa…. tot pot ser molt bonic si està ben embolicat i no ho embolica només l’atzar. Dificil? No, però cal pensar-hi. I fer-ho bé per evitar que sigui un pal. Perquè l’espectacle que estem veient, ara, és lamentable i només ens el fa suportable el fet que estem tan contents per la victòria que encara tenim en calent que ho donem tot per bo. Una amiga i companya de projectes em deia ahir: “Si això, tan lamentable, ho fes l’etern rival… Oi que diriem de tot.?” De ben segur
-L’espera. L’espera és inevitable i cal programar-la. Segurament és del que millor va anar. les actuacions escollides van servir per al paper, desagraït en part, que els tocava. Però no he sentit ningú que es queixés de la pre-festa. Tot i aixi el Camp és molt gran i la situació estàtica del públic té les seves limitacions.
-El tempo. Les festes, tenen un tempo. I la litúrgia marca el to de cada moment. Amb un bon temp i els cops d’efecte oportuns, sense esperes mortes inoportunes, pots fer la millor de les festes. Ni massa llarg ni – ja s’ha vist – massa curt. I el tempo adequat és el que té molt a veure amb els continguts que hi ha. I potser és que ara de continguts no n’hi ha.
Veig l’eufòria arreu i no veig la festa per enlloc. Potser és que quan ja has guanyat el titol de torn o simplement has guanyat el partit de la teva vida no cal fer res més que sentir-te tremendament feliç una estona. I millor deixar-ho aqui. Però si algú, el Barça en aquest cas, creu que cal continuar liderant i oferint aquest espai de festa comuna i compartida amb el soci i el seguidor…. Els que ens dediquem a l’organització de la festa al carrer tenim coses per dir, per oferir amb criteris per aportar. Cal una auto-reflexió i prendre-s’ho molt seriosament. La festa cal prendre-se-la molt seriosament. Si no, no hi ha festa. I jo aquests dies, la festa, no l’he vist per enlloc.
La Foto és de ACN. El bus dels Campions…