He estat aquest cap de setmana – bé, des de dijous per ser exactes – a la 22ena Mostra d’Igualada. De fet, porto molts anys anant-hi. Tants que, al principi, no sabien ni com donar-me l’acreditació professional perquè la Mostra era, aleshores, un altre cosa. Una trobada interna per a un circuit tancat. No hi havia professionals. És clar que, en això, la Mostra ha canviat. Ara és un mercat, un punt obert de trobada, un punt de referència. Un punt clau en el mercat i circuit d’espectacles familiars. I és per això, perquè la Mostra ha evolucionat bé, molt bé, que em preocupa el que he sentit aquests dies sobre les intencions de l’ICIC de transformar-ampliar el què passi a la Mostra i a Igualada en el futur. Jo, modestament, els recomanaria documentació, prudència i tacte abans de moure fitxa amb el risc que aquesta fitxa desdibuixes el tauler de joc. I si cal quedo a la seva disposició. La Mostra del 2011 ha estat, sens dubte, una bona collita. Això sovint va per anyades i enguany, a banda de bons espectacles, he pogut veure i palpar algunes cies i espectacles amb unes linies de treball interessantíssimes que apunten en una molt però que molt bona direcció. L’esplèndit ” La Camisa de l’home feliç” de Zum-Zum Teatre. El treballadissim “Príncep feliç” de la Baldufa teatre, el fresc i vital i ben executat “1,2,3 poma” dels Daraomai, la brillant re-lectura de la ” Sopa de Pedres” de Teatre Nu o les desbordants ” Aventures dels gmns Garrapinyades” de Teatre Môbil són només – i me’n deixo, ho sento – només alguns noms que marquen el perfil de la Mostra del 2011. Conjuntament a aquest apunt assenyalaria dues coses: La valentia de l’aposta de l’espai de la Camaleònica amb el ” nou ” circ allà lluny, lluny del centre i el dubte de si la Plaça Major, en les hores de sol imponent ha de ser,o no, un espai de referència. Només caldria moure el rellotge. I la Llotja? El canvi d’ubicació ha generat debat. I espero que aquest esdevingui reflexió. Els que defensen la centralitat anterior ( a la Plaça de Cal Font) atrets pel “moviment continu”, tenen part de raó. Però només part. Dijous i divendres han estat 2 dies de feina, treball i trobades professionals en un bon espai com és el Museu de la Pell. Això si, amb climatització. Hi destaco la segona edició de la presentació de projectes escènics. Un bon camí encetat l’any passat i que, crec, té un bon futur. I per aqui caldria, encara, potenciar-ho més. En canvi durant el cap de setmana els expositors ens hem trobat més sols. Menys acompanyats. I a aquest respecte jo diria: Cal que els programadors dels grups/municipis Xarxa que desembarquen a Igualada massivament el cap de setmana, entenguin que la Llotja també és per a ells i fer-los entendre el profit que en poden treure en visitar-la. Cal també que els expositors fem també l’esforç per donar a conèixer la nostra presència i els nostres continguts a aquests programadors en concret. I potser cal moldejar els horaris de la Llotja durant dissabte i diumenge i combinar-los, si cal, amb algunes activitats – també de negoci – que reforcin la idea de punt de trobada. Tornar la Llotja a la Plaça de Cal Font sota una carpa no és, per si sol, la solució, penso. Tornant-hi torna, segur, el moviment i la proximitat. N’hi ha prou? L’experiència d’enguany demana reflexionar endavant i no només endarrera. Deixo aquesta reflexió, és clar, en mans de l’equip directiu de la Mostra. Felicito a tota l’organització pel fer i pel tracte. Un etiqueta aquesta molt preuada i que no sempre trobes arreu. Gràcies Igualada.
Deixeu-me que a la foto hi posi, oportunament, la del nostre stand – de La General – a la Llotja. Qüestió de … potestat.
Ep i a mi em trobareu al facebook i al twitter: @peplageneral . Per seguir reflexionant