Tu que pots, ara, no oblidis
Ahir va ser dissabte i va ser 21 de setembre. Ho sé perquè el que és normal és recordar-me’n. I en soc conscient. També sé que la setmana s’ha emboirat amb tempestes de tardor i fred, fredot o fresqueta – com diria el Molina – i que a Berga ja s’hi fan bolets i que la temporada, diuen, serà bona perquè ha plogut quan tocava i perquè els boletaires callen per no desvelar cap dels seus secrets. Un clàssic. També recordo que aquesta setmana amb un dels meus fills m’he fet 3 trucades i un Bizum perquè li han trencat un retrovisor. Amb l’altre fill havíem quedat per quedar i al final no ho hem fet, però crec que la setmana vinent farem. No s’han de deixar mai les coses per fer. Potser per això he felicitat la Vilajosana, perquè feia anys. I l’Elsa que és l’alegria de la «huerta» ha vingut de Bilbao a casa mig per sorpresa i la My encantada de la vida. Recordo més coses, moltes d’elles trivials i algunes de més salvatges com la bogeria d’Israel. I no entraré ara amb el tema. El Baxi ha pujat a Montserrat, i suposo que ha tornat a baixar, el Girona s’ha fet respectar a París. El president Illa ha baixat a veure el Rei mentre a BCN fan una regata que no se la mira ningú, tot i que ho neguen i que potser no recordarà ningú. També recordo que a Manresa ja han anunciat això de la zona Z de baixes emissions i que dimarts vaig ser a Girona on la cantant Anaïs Vila amb qui treballo va rebre un premi molt bonic – el premi Cerverí – per la lletra d’una cançó molt bonica i que l’acte va ser conduït pel poeta showman Josep Pedrals i que al sopar, un pica-pica d’aquests de quedar bé, l’arròs estava boníssim. Dijous vaig escoltar el doctor i filòsof Francesc Torralba en una conferència magnífica sobre la necessitat d’acompanyar els cuidadors en un acte organitzat per l’Associació de Familiars d’alzheimer, sempre al peu del canó. I me’n recordo de tot això, i de més coses que no escric, perquè estic bé, gràcies a Déu o a qui sigui, com vostès, els lectors que no només ara em llegeixen sinó que seran capaços de recordar alguns trossets d’aquest article tan banal i tant de cada dia que el faig perquè puc, perquè puc recordar el que he fet aquests dies i aquestes setmanes i perquè puc recordar, sobretot, qui soc i qui són els que m’envolten. S’imaginen que no poden recordar la setmana? Doncs d’això va. Si tens alzheimer la setmana senzillament no ha existit i tu estàs desapareixent una mica cada dia fins a desaparèixer molt i del tot mentre encara hi ets. Però no saps on. Abraçada pels que no recorden i empatia infinita amb els cuidadors que els acompanyen. I que les institucions es posin les piles de debò i no col·laborin en l’oblit, en el no ser i el no estar. D’això va aquest article. Ahir va ser dissabte 21 setembre i va ser el Dia Mundial de l’Alzheimer. El més extraordinari que he fet és poder recordar totes les coses que he fet. Vostès que poden, ara, no ho oblidin.
Article publicat al diari Regió7 el 22 setembre 2024