A punt per sortir…

Escriure amb la lletra petita. Viure amb l’ànim encongit que la mala notícia està a punt d’arribar. Perquè és així i perquè serà una mala notícia. I què farà ell?  I què farà tothom. No ho sap. Ho sap algú. Mirar-se l’agenda i pensar en quin moment caldrà saltar-se l’agenda i sortir. Sortir per tornar. I si potser el que calgués és no tornar?, ser a fora, preventivament, com la presó que ara s’acaba, de fet, per començar. Quedar-se fora pels que no han pogut sortir. I fer-ho tot, que vol dir sortir i deixar de fer-ho tot. És petit, aquest país que ens fa patir tant i del qual ens sabem els topalls i les febleses. I les fortaleses, que ens volen negar.  I mentrestant, pensa en com fer-s’ho amb els que pensin que tot està bé. Que hi són, que n’hi ha.  Que el mal injust que està a punt de venir ja està bé. Que s’ho han buscat. Que ens ho hem buscat. Potser són amics meus, potser ho eren, ja. Potser només contrincants, potser només adversaris. Li sembla poc el «només». Escriu amb la lletra petita del cor mentre no sap si pot viure en gran, li costa. No ho vol. És tot molt estrany. Aquí és tot molt estrany. Allà, amb normalitat absoluta, dictaran i tancaran carpeta un dilluns abans o després d’esmorzar. I esmorzaran junts. Li fa angúnia tanta normalitat. I tal dia farà dos anys. Ens volen mal, pensa. No ens volen gens bé. Gens. No ens volen com són sinó que ens volen seus.  I no sap com posar-s’hi per tenir la postura adequada. Quina és la postura adequada. Que sigui útil, que sigui efectiva, que sigui honesta i que ho canviï tot. Res no canviarà encara que trobi la postura adequada. Ho sospita. Avui és diumenge i demà, segurament, serà un dilluns de sentència. Que ràpid que ha anat tot això que va tan lent.  Que ho tornaran a fer, ells, ja ho sabia. Que t’ho digui a la cara una guàrdia viril engalonat i condecorat fa més mal. Molt de mal. I et deixa amb cara d’idiota. De dos milions d’idiotes. Però ja n’estem aprenent. El que no sabem és, exactament, què és el que estem aprenent. Però fa mal. Mentrestant ens prohibeixen les paraules, ens arrabassen els símbols i ens diuen que, a la seva –sempre a la seva–,  tot anirà més bé. Què vol dir a la seva. Què som? Ben poca cosa que vol dir quasi res si d’ells depèn. Volia escriure de qualsevol altra cosa però de dins li surt aquest nus, aquest neguit, aquesta mala llet, aquest sentiment de derrota en forma d’esperança que… Sé que no soc sol, que molts aquests dies  de «vetlla», de vigília, estem igual. A punt per sortir. Sí, sortir.  Però no sabem ben bé on.