Si em demanes, ara mateix, què voldria…
Foto: Passarel.la cap al juliol. Article publicat al diari Regió7 el 19 abril 2020
El juliol vindrà. L’esperem, aquest juliol que ja tenim a tocar. Tan lluny i tan a prop. L’esperem sempre, el juliol. Aquest any més. Quan siguem a juliol voldrà dir, esperem, moltes coses. Perquè aquest any confinat l’esperança es diu juliol. Diuen que ja serem fora. Diuen que tornarem a trepitjar els carrers i que ja podrem fer coses amb una (in)certa normalitat, tot i que no sabem ni quines coses seran ni quina normalitat tindrem. Però serà juliol. La nostra vida depèn ara mateix de poder arribar amb el millor aspecte possible a aquest juliol lluminós on, diuen els que en saben -tot i que ara mateix ja no sé qui són ben bé els que en saben-, les nostres vides tornaran a rutllar. Algunes pel pedregar, també és veritat. És tan estrany aquest juliol que esperem que no l’esperem ni per anar a la platja, ni per anar-nos-en a 30.000 milles d’aquí, ni tan sols per fer vacances. Ara mateix en tenim prou, i ho signaríem ara, que aquest juliol puguem sortir, puguem prendre un vi, una cervesa, un vermut o un sopar tranquil. I treballar com abans i saludar-nos com ara. I trobar-nos en grupets de ves a saber quants i, potser sense tocar-nos, sentir-nos a prop i en companyia ara que ja sabem que tres són multitud. Un juliol en què ja sabem que no ho podrem fer tot, no ens enganyem. Aquest juliol que s’acosta, perquè això sí, el calendari del temps no s’atura i el juliol arribarà segur, ens porta l’esperança, o potser el miratge, de la represa, de la nova vida. La de cadascú i la de tots. M’imagino ajagut al sol de juliol, carregant piles ara que -m’ho noto- les començo a tenir gastades. Com tothom. Juliol és el primer port de la nova etapa que encara no hem començat però que, si arriba, significa que ja tornem a rutllar. L’espero, això sí, amb la boca petita perquè de tant que el tenim a tocar, el juliol, em fa por. Que no es contamini del mateix que ha arrasat el març i l’abril i el maig. El juny, enguany, serà de transició. Però, i si el juliol no és el juliol que esperem? Comencem a renunciar a un munt de coses, mentre som tancats, amb l’esperança d’un juliol radiant per posar-nos a prova, per practicar el que ara prediquem, el que representa que ara hem après. La potència amb què recordem els juliols passats és l’antídot contra el nostre poc pols vital d’ara. I si fins ara esperàvem el juliol per obrir tot el ritual desmesurat de l’estiu, ara el volem, el reclamem per, si us plau, tenir una vida tranquil·la, sense por i sense desconfiances. Escric això perquè dijous em van dir: si haguessis de demanar un desig, ara, què demanaries? I en un atac instantani de realisme… vaig desitjar… juliol. Amb tot el que significa. Juliol és futur i ara, també, present. Què faràs aquest estiu? Primer de tot… intentar arribar-hi, oi? Per això desitjo juliol. I després vindrà l’agost, ja ho sé, però… No vull espatllar l’article ni el diumenge a ningú però… t’imagines que aquest any no arribés el juliol?