Des de la Catalunya profunda

silvia-casorran-instagram2-210721

N’hi ha que de vegades s’adonen, per accident, que existim . A ells els parlo…

Des de la Catalunya profunda

Aquesta setmana s’ha parlat de nosaltres, tristos habitants de la Catalunya profunda, hòmens i donasses esquerps i sorruts arrapats a bales de palla, primitius com els que més i temerosos de l’home – dona en aquest cas – de la gran metròpoli. Resulta que una consellera de na Colau s’ha deixat caure, literalment per alguna de les nostres fosques contrades terroses i ho ha explicat a xarxes mentre posturejava fent-se la gran descobridora d’allò tan nostre que és, com diu l’exploradora comuna, la Catalunya profunda. I resulta que als de la capital, com més moderns i més ecos volen ser, més se’ls veu el llautó d’una hora lluny. I que a comarques ja estem avesats a veure’ls venir i patir-los encara que fem veure que no, per no posar-los gaire en evidència que prou pena tenen. La dona consellera en qüestió, bo i ajaguda en un jaç de palla enmig d’un camp posturejant amb una cervesa –potser es pensava que feia l’anunci– s’ha deixat anar sense miraments i se li ha vist la fullaraca quan ha descobert la grandesa de la palla i s’ha enlluernat més que no pas amb aquell coi de blocs de ciment que han llaurat a can fanga. Cagum déu, la deu haver vist per primer cop en sa vida! Ens busquen com qui busca el Manelic per ensinistrar-nos i redreçar-nos, però nos, que coneixem bé els nostres Manelics, no deixarem que ens els prenguin ni que en facin befa. Si de cas, baixarem amb el tractor, amb la forca, amb el bestiar, amb l’estelada i els remourem de valent aquell tros de capital de fireta que ells no ho saben però té cada dia més semblança a parc temàtic que no a racó per viure-hi. De tant en tant se’n recorden de naltros, no sé si ens enyoren, si ens temen o ens planyen, però els surt d’espant el crit que duen dins cada cop que gosen sortir enfora: oh! la Catalunya profunda, bramen! Fent el crit de l’ase, por! Jo crec que ho fan quan no s’aguanten ni ells i miren l’endins profund de la tribu i el que veuen, o sigui naltros, no els agrada perquè no ens entenen. I som nosaltres que no volem que ens entenguin per res del món i ens els mirem i ens fotem un tros de riure amb els seus carrers bruts col·lapsats i els seus ciments fumats. I pensem que, si els agrada tant viure tan per-fumats, potser que baixem i els hi aboquem els fems per catifa. I ens fotríem un fart de riure, que això sí que ho tenim a la Catalunya profunda! I pensem, què coi ha vingut a fotre aquesta ara que ens destorba la migdiada? I se’ns en refot que ens trobi nets o bruts o que li agradi la palla o no, però que la deixi estar com l’ha trobada. I que bé que ens ho passem quan miren amunt i ens descobreixen com si fos la primera vegada en la seva vida que veuen un tros de país més enllà de les seves rondes col·lapsades. I que vinguin més sovint, que els estem esperant amb l’aquelarre del padrí i el brou de la padrina. Veuràs tu quan vegin que això que han descobert, de tan profund que és… no s’ho acaben. Bon vent!

Article publicat al diari Regió7 el 25 juliol 2021

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email