Soc molt de barra, jo, sol i soc molt de dinar tot sol. Dino sol perquè estic fent feina allà i arriba l’hora de dinar i dines. Ves. I confesso que m’agrada molt dinar sol. I ara estic en perill. Només espero que el gremi de bars i restaurants de la Catalunya interior no els entri la mateixa ànsia que comencen a tenir alguns restaurants de Barcelona on, si vas sol. No t’hi volen. Però que s’han pensat? Dinar sol és un plaer, un regal de la vida, un oasi amb tu mateix. Dinar amb companyia, també, però avui estem aquí per parlar de plaers solitaris. Allò d’asseure’t i triar de la carta, llegint o escoltant el cambrer i després, mentre no t’arriben les viandes fer les teves coses: Llegir el diari que has manllevat al mostrador, xiuxiuejar amb el mòbil o, senzillament –de tot és el que m’agrada més de fer– vagarejar amb la mirada la resta de taules i comensals fins i tot parant l’orella que no t’interessen de res, però acaben sent interessantíssimes. De vegades intercanvio mirades amb altres solitaris, o solitàries amb els que frueixes de complicitat, però amb els que, mai, mai, acabaré entaulat. He vingut per estar sol i marxaré sol. Potser per això comencen a no voler-nos, perquè els que anem sols ens fixem més en les coses i acabem veient coses que no hauríem de veure. Pot ser. Ells diran que en una taula d’un de sol hi perden diners. Que no em busquin després per fer costat a la restauració si ella no és capaç d’empatitzar amb aquests humans rars que dinem sols. Fins ara no m’hi he trobat i només escric d’oïda, però per si es dona el cas, ja sé què faré. O marxaré indignat amenaçant amb no tornar mai més en la vida i acompanyat d’amics o, amablement, dir que vaig sol, però que posin dos plats. I que serveixin dos plats i que tot el que no es mengi el meu (no) acompanyant, m’ho posin en un tupper que m’ho enduré. Em costarà una pasta, cert, però tindré sopar garantit i la cara del cambrer que m’haurà servit estupefacte serà de les de no oblidar mai. No saben com les gastem els que anem sols per voluntat. No ens ho prendran pas. I parlant de restauració, i com a postres d’aquest article pseudogastronòmic, a veure si el gremi, en general, es posa les piles amb les cartes en català, servides d’entrada sense haver-les de demanar i sobretot amb tot aquest munt de cambrers –o pseudocambrers– que es passen sempre el català pel seu forro i volen que jo me’l passi pel meu. Com si l’estrany fos jo. En tots els casos reclamo, més que mai, un “mantinc el català” que avui, a banda de necessari el dedico a la memòria de la lingüista M. Carme Junyent que ens ha deixat aquesta setmana i que tant i tant i tant ha fet per normalitzar la llengua sempre i arreu. Gràcies per tant.

Article publicat al diari Regio7 el diumenge 10 setembre 2023