La bèstia esportista que porto dins…

corred insensatos

Mentre em preparava per sortir al carrer, pensava en …

La bèstia esportista que porto dins

Article publicat al diari Regió 7 el 3 maig 2020

Si soc esportista ahir va ser el meu dia. Abillat amb les meves millors gales de licra, dignes de runners de rècord, ahir, a l’horabaixa vaig sortir esperitat del meu cau confinat escales avall, disposat a menjar-me els talons en la carrera de la meva vida. A punt, estava a punt. Que si estava a punt? Fa 50 dies que veig, dia sí, dia també, extensos reportatges a la tele sobre com els esportistes es preparen a casa mentre no es poden preparar fora. Ha estat increïble l’habilitat de la secció d’esports de no faltar ni un sol dia a la cita amb la capacitat de sorprendre’ns amb tota mena d’imatges de soferts esportistes, en xandall i amb sabatilles (d’estar per casa), fent exercicis impossibles en racons de casa improbables. Reconec que, algun dia, he patit per la integritat d’algun d’aquests esportistes confinats. I amb tot això al cervell, jo, empeltat de l’esperit esportista que duc dins, vaig sortir. No us puc dir si vaig fer-ho al matí o a la tarda. Ni si vaig anar amunt o avall. Ni si pels parcs o els carrers. Dir-ho hauria estat dir-vos molt més que el que el gobierno ha estat capaç de dir-nos aquests dies sobre quines eren les regles. Puc dir que feia goig, llampant, no pas perquè estigués en forma, perquè després d’estar 50 dies sense fer esport el cos se’n ressent. No us passa? En el meu cas, per ser exactes, 50 dies i 5 anys sense fer esport. I això es nota. Poc, però es nota. Ahir ho vaig notar i avui, diumenge, només estic per fer vermuts. És clar que si vas ben guarnit es nota menys.

A la meva edat, ahir, ho vaig petar i al meu barri no es parla de cap altra cosa: «Heu vist l’esportista extrem que du a dins el Garcia! No ho semblava!» A mi tampoc. No vaig deixar revolt per fer, ni escales per pujar, ni semàfors per creuar. Ni vaig tenir pietat dels que anaven caminant. Lents. Ahir era el meu dia per treure la bèstia que duc dins… la meva bèstia i la de tants altres que ahir van/vam ser ironmans, maratonians de barri, runners amb estil, afamats de curses, aspirants a tot. Els carrers van ser nostres. S’han acabat les voltes a la taula del menjador, els eslàloms fins al pàrquing, els der-rapatges fins a la dutxa i les sessions de fitnnescrossfitaquagim sense aigua i piscing a la banyera. S’ha acabat ser el primer, només del replà, el resistent immaculat del balcó, l’heroi dels saltirons al ter-rat. Jo,i tots ells, des d’ahir som un altre home. Ara, el pitjor encara ha de venir: la tele, òrfena de poder-nos ensenyar què fan els esportistes dins de casa, ara ens mostrarà, amb tota mena de detalls, el que fan els esportistes fora de casa. No sé si ho podré resistir, ni amb el xandall posat. Potser que me’l tregui. Potser que el torni a qui me’l va deixar, només ho vaig fer, l’esport d’ahir, per postureig. Que bé que s’està a casa.

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Gràcies! Ens agradarà molt coneixer-te i que ens coneguis