Nuclear? Moltes gràcies!

adhesiu-nuclear-no-gracies

Potser he dut l’adhesiu equivocat molts anys…

NUCLEAR? MOLTES GRÀCIES!

Era jove i em vaig comprar un Citroën Dyane 6 descapotable. De segona mà. L’anunci clamava que era «para gente encantadora». Era descapotable per dalt i, per baix, havies de vigilar que si aixafaves fort el terra del cotxe amb el peu podies veure el terra de veritat. Perillava. Jo era jove, volia un cotxe i un senyor que venia orxata em va vendre una moto. El Dyane era seu. Al meu pare no li va fer cap gràcia, aquell cotxe. El primer que vaig fer va ser enganxar-li un santíssim adhesiu groc, rodó i amb un sol llampant somrient que deia «Nuclear?, no gràcies!» i el vaig passejar per tot arreu on vaig anar. M’hauríeu d’haver vist. I per l’adhesiu em reconeixien el cotxe. Era l’adhesiu de moda perquè era l’energia nuclear l’enemic de moda. Era clar que les nuclears eren del tot menys netes. I si eren segures o no, no ho vam saber fins al maig de molts anys després, quan Txernòbil va petar. Mentrestant, l’adhesiu i jo érem inseparables i insubornables. El duia als jerseis, als macutos, a les carpetes. I a cada cotxe que em comprava. Allà on podia feia el míting amb el meu adhesiu i el meu argument que l’energia nuclear no era neta, era bruta, fer-la era costosíssima i els residus eren –són– una bomba de rellotgeria. La campanya del «Nuclear, no gràcies» va fer furor perquè era simpàtica, dinàmica i inapel·lable. I ens convertia en simpàtics als que la practicàvem. Mentre dèiem «no, gràcies» emmirallats en els moviments verds alemanys, els governs d’arreu anaven fent la seva i les brames i les llegendes sobre el transport mig d’amagat o d’amagat del tot dels residus en trens fantasma no s’aturaven. I la por dels cementiris radioactius… No he sabut mai què se’n ha fet ni on són els residus nuclears de casa… No sé si vull saber-ho. Aquesta setmana m’ha esclatat el cap quan he sentit que «Europa» ha declarat que l’energia nuclear és verda. Verda? M’he perdut alguna cosa i no sé quina és. Verda? I ara no sé què he estat fent i predicant i practicant tots aquests anys. La clau és que ara interessa dir i reivindicar les bondats de les nuclears mentre guanyen temps per trobar una altra cosa. Guanyar? Jo crec que el perdem, el temps. El perdem nosaltres mentre els lobbies corresponents, governs inclosos, ens venen la moto –les motos que ens venen són cada cop més grosses– que això és energia verda mentre tots sabem que és verda fins que deixa de ser-ho, que sol ser ben aviat i sense avisar. Mentre escric intento recordar si encara em queden adhesius o si els vaig gastar tots. De verda a merda, no hi ha ni un pas. No sé si en tinc, però si en tingués me’ls tornaria a posar i els tornaria a enganxar al darrere de cada cotxe. Ves que no m’hi posi.

Article publicat al diari Regió7 el 6 febrer 2022

COMPARTEIX

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en pinterest
Compartició en print
Compartició en email