Una rebequeta i… la mascareta
Dues coses que caldrà tenir sempre a mà…
Petons a la boca. Llegir-te els llavis. Dir-te coses a l’orella. Dir-te coses a l’orella i mossegar-te, discretament, l’orella. I petons amb llengua. Mirar-te als ulls mentre m’empasso el teu somriure. Mirar-te als ulls mentre esquivo la teva mala cara. Tots tenim un dia que no fem bona cara. Mirar-te a la cara i reconèixer-te. Reconèixer-te de lluny i que no em calgui tenir-te a un pam del nas per adonar-me que ets tu amb la mascareta posada. No patir per haver-te descuidat la mascareta. No haver de comprar mascaretes com qui compra complements de moda i vestir, «antes muerta que sencilla». Reconèixer que algunes mascaretes són fashions i d’altres, senzillament, horroroses. Contra gustos… com sempre. I ara què en faré de les m eves mascaretes corporatives? No pateixis, que les mascaretes les seguirem portant, a dins. Com ara. De fet, fins ara, n’hi havia que les duien pel carrer i se les treien just per entrar dins, que és just on te les havies de posar. A més d’un, i d’una, li ha faltat en tot aquest temps un curset de com i quan portar la mascareta. No n’aprendran mai, són gent normal com els que circulen pel carril del mig de l’autopista. Res a fer. I ara podrem, per fi, rentar la mascareta. Ara per fi trobaré temps per rentar la mascareta. Ah! Que s’havien de rentar cada dia? Doncs això, o no m’ho havien dit o no ho havia pillat. Deixeu-m’ho córrer, no m’ho tinguin en compte. Hi ha mascaretes que caminen soles. Estalviar-te les mascaretes quirúrgiques pel carrer; sí, aquelles blaves. Mira que n’arriben a ser, de lletges. Potser són molt eficients, però molt lletges, segur. I no combinen amb res, posis el que et posis, no et combinen amb res. Dur la mascareta a la butxaca serà la nova cosa que haurem de recordar. Perquè durant el dia no podrem predir mai en quin moment ens haurem de calçar la mascareta. Què hi duus a la bossa? Endevina-ho. I els homes? És clar, a la butxaca del davant dels pantalons, amb les claus. I prohibit aquells que duen la mascareta penjant al colze, i penalització no revisable als que, com han fet fins ara, duien i seguiran duent la mascareta per sota de la boca, arrapada al coll com si fos un fulard. No em direu que no n’heu vist d’aquests. I els que les porten per sota el nas? No em feu parlar que em fa mal només pensar-ho. Des d’ahir tornem a viure parcialment sense mascareta. I mira que sense haver-m’hi acostumat ja m’hi havia acostumat una mica. I aquest hivern no hi ha hagut grips. Ni refredats. Beneïda mascareta. Des d’ara, i tot que avui faci calor, quan surti de casa per sortir als vespres miraré de no oblidar de prendre, per si de cas, que sempre va bé, una rebequeta. Ah, sí! I la mascareta. No fos cas.
Article publicat al diari Regió7 el 27 juny 2021